Una vegada la societat de galvanitzats Farrero, SA es va dissoldre el 1967, l’empresa, totalment obsoleta, tancà les portes. Durant un temps es varen anar venent elements del seu equipament. Però en un moment d’expansió de la ciutat per les seves perifèries, com va succeir amb la resta del teixit industrial de la zona, el veritable valor era el solar que ocupava l’antiga fàbrica on es conjugaven els terrenys sobre els quals s’alçaven les naus de la fàbrica i els camps de conreu d’en Sicart i del Sèbio, ubicats respectivament al costat del carrer de la Mare de Déu de Port i de la riera, que més tard esdevindrà el carrer del Foc.

A partir de l’any 1970, la Immobiliària Farrero, SA inicià la construcció d’una primera línia de bloc d’habitatges pel costat del passeig de la Zona Franca, amb la numeració 124-132. Per fer la nova edificació va haver d’enderrocar prèviament les naus posteriors de la fàbrica. L’any 72 es posaven a la venda els primers habitatges que s’anunciaven com: “Vender barato no significa suprimir comodidades”. 85 m² per 300.000 pessetes a pagar en cinc anys més una hipoteca. A mida que s’enderroca la part restant de l’antic edifici del 1855 es van anar aixecant els blocs al llarg del carrer Mare de Déu de Port, del núm. 255 al 267, promocionats a partir de 1974, i els d’Alts Forns i les cantonades corresponents fins a l’any 1977, moment en què tota la construcció adquirí una forma d’U.

El Pla Comarcal preveia en un principi que del solar de la fàbrica Farrero, SA una quarta part, amb façana al passeig de la Zona Franca, es destinés a edificació intensiva d’habitatge, i la resta del terreny havia de ser una gran zona verda. La presència d’aquesta zona verda, afavorí la venda dels habitatges. Però les negociacions de la immobiliària amb l’Ajuntament van fer modificar el plantejament a favor de l’empresa i l’illa es va anar tancant i reduint la zona verda. Les llicències de construcció autoritzaven el tancament de tota l’illa i afavorien, fins i tot la construcció en l’interior -uns 11.000 m²- d’una planta industrial de tres pisos i tres soterranis, molt pròxims a la façana dels habitatges.

Conscients de l’engany, els veïns, agrupats a l’Asociación de Vecinos de Ntra. Sra. de Port, a finals de 1977 varen iniciar una lluita reivindicativa per aconseguir la zona verda interior i salvar els pocs testimonis que restaven de l’antiga fàbrica, com l’edifici de la Casa del Rellotge, per donar-li un ús social i cultural per al barri.

El moviment reivindicatiu s’inicia amb la col·locació de pancartes als balcons dels habitatges i la realització de pintades en diferents punts de les façanes de l’illa Farrero. Els veïns s’uneixen una nit en la seva lluita amb pancartes reconegudes després per l’originalitat dels seus textos:

Obrero, no tires tu dinero comprando un piso a Farrero.
 Si construyen más, en la cárcel vivirás.
 Farrero, tú eres el embustero.
 En el interior de esta finca las flores brotarán, los árboles crecerán y los capitalistas de Farrero S.A. de rabia morirán.
 Marco, si cuando seas mayor con Fiorina te quieres casar, no se te ocurra jamás en Farrero un piso comprar.
 Farrero no seas ladrón y no nos robes el sol.

L’endemà arribà la reacció de la immobiliària que va encarregar a un notari que aixequés acta dels balcons on hi havia pancartes penjades. Després va enviar una carta a cada veí comminant-lo a despenjar la pancarta i amenaçant-lo a portar-lo a judici si no ho feia. Tot i això, la majoria dels veïns les mantingueren.

Els veïns van ocupar i van fer seu el solar que havia de constituir la zona verda per al barri i col·locaren un rètol amb el text:

“En el dia de hoy, 13-11-1977, queda inaugurado este parque”

“Rompimos las vallas y entramos dentro del solar. En él, había hierba, restos de construcción , hierros, desniveles. Los vecinos con más buena fe que eficacia, comienzan a arrancar las hierbas con la mano y alguna que otra herramienta que tenía en sus casas. Los fines de semana se repiten y el solar parece que cada vez está peor al verse más los peligros...

Decidimos alquilar una pala mecánica y ésta, durante todo un domingo sin parar para nada, nos deja el solar apto para poder transitar por él.”

Basilio González. Así se transforma un barrio, 1991 (pàg. 51).

La neteja va permetre tornar a descobrir alguns dels elements que adornaven l’accés a l’antiga fàbrica, com la font i la bassa enrajolades i els parterres, que havien estat plens de flors i eren l’admiració del barri. També restava l’avinguda, flaquejada pels 26 grans plàtans que conduïen a l’entada de la fàbrica –la Casa del Rellotge–, i les palmeres, una magnòlia i dos til·lers. En veure-ho alguns veïns van exclamar de manera espontània “ésto no se puede perder”.

Una vegada ocupat el solar interior i el del costat de la riera -les terres de Sebio-, les jornades dedicades a la neteja (dissabtes i diumenges) es complementaven amb sardinades i festes amb la banda i les majorets de la Joia de Montjuïc; pallassos, cap grossos i gegants per la festa infantil, així com tota mena de jocs com el trencament de l’olla, recitals. Va ser una forma de donar cohesió, socialitzar aquest espai i convertir-lo en un parc pels veïns i les veïnes del barri. Tots els actes i activitats van ser fotografiats i se’n va fer exposició, amb la qual la premsa va donar testimoni dels fets.

La reivindicació per reclamar la zona verda, requeria d’altres formes d’expressió per donar-la a conèixer i trobar més complicitats. És per això, que es van organitzar manifestacions que recorrien el passeig de la Zona Franca, i van constituir una forma habitual per fer transcendir els problemes cap a la resta de la ciutadania. També eren mostra de força davant les postures dures i irreductibles de Farrero, SA, de l’Ajuntament i de partits polítics. Aquests últims, no recolzaren mai la posició dels veïns i veïnes, només hi ha un document d’un partit i d’un sindicat solidaritzant-se amb aquest moviment.

Atès que els veïns mantenien les pancartes, la societat Farrero, SA els va fer arribar un escrit com a acte de conciliació en el que els demanava una indemnització de cent mil o dues-centes mil pessetes pels danys, quantitat molt elevada per a la gent afectada.

Aquest fet va tenir molt ressò als mitjans, principalment a la premsa, a la ràdio, i més tard a TVE dins el programa Giravolt. A continuació podeu escoltar l’emisió del 4 de gener de 1978:

 

Els veïns van ser citats al jutjat per a l’acte de conciliació.

“La mujeres se organizan. Marina se inventa una canción. Se prepara una pancarta para ir todos juntos al juzgado...

Más de 60 vecinos, entre hombres y mujeres, cantaban a la puerta de los juzgados el texto de las pancartas que mantenían en alto: Farrero S.A. te has pasao, macho te has pasao, pedimos zona verda y nos traes al juzgao”

“En los juzgados, en un primer momento, no saben qué hacer con nosotros al vernos unidos cantando y con la pancarta desplegada. A Antonio Martín Martín, nuestro abogado, le brillan los ojos. Nos dejaron entrar a todos y así comenzó un largo periodo en que recorrimos todos los juzgados... Ganamos, 78 familias pasaron por el mismo trago.

Apareció el juez. “Bueno, no entiendo a qué viene esto. No veo donde está la causa del acto. Cuando los vecinos lo han hecho por algo será. Ademés, ¿no estamos en democracia?”

Basilio González. Así se tranforma un barrio (pàg. 51) i Historia de un barrio que vive y lucha (pàg. 207).

La Immobiliària Farrero va fer diferents ofertes per arribar a un acord que foren refusades pel veïns que no volien el tancament de l’illa pel costat que restava obert, ni prescindir de l’arbrat i de la Casa del Rellotge, que per a ells eren matèria innegociable.

Finalment, el 3 de febrer de 1978 es signà un pacte molt detallat entre l’Ajuntament, la Immobiliària Farrero, SA i l’Asociación de Vecinos de Port. Farrero retirà definitivament les denuncies, i se li concedeix la llicencia d’obres demanada per tancar el conjunt de blocs d’habitatges, així com construir a l’interior un conjunt de locals comercials, respectant el conjunt arbori i l’edificació coneguda com a Casa del Rellotge com a centre de vida social que haurà de restaurar.

L’Ajuntament es farà càrrec de les despeses de funcionament i manteniment de l’edifici destinats a Casa de Cultura i serveis assistencials. A càrrec de l’Ajuntament i proposat per l’Asociación de Vecinos, s’anomenarà un administrador que asseguri el desenvolupament de les activitats i la participació oberta de tots el veïns. Posteriorment serà anomenat per la Junta de la Casa de Cultura, que havia de ser constituïda amb persones del barri.

Al no poder complir amb els terminis, Farrero, SA no donà inici a les obres i l’Ajuntament va adquirir el solar per edificar als extrems de l’U, ja construïda.

Tota la lluita i cohesió veïnal aconseguida, va fer possible salvar l’edifici reconvertit el 1984 en Centre Cívic. Així com una gran zona verda pel barri, preludi d’altres conquestes similars en altres zones del barri.

La descripció detallada de tot aquesta acció ens la trobem als llibres Historia de un barrio que vive y lucha y Así se transforma un barrio de Basilio González, que va ser president de l’associació de veïns. A ell i a tots els veïns i veïnes que varen lluitar els volem recordar i agrair la seva valentia i el seu esforç totalment desinteressat.

Text: Oriol Granados, Centre d’Estudis de Montjuïc