Can Farrero
Farrero, S.A.
La indústria de galvanitzats Farrero, té el seu origen en la manufactura que creà el 1894 Enric Julià i Soler. José Farrero Viu, farmacèutic i droguer, productor d’específics, amb notables coneixements en química industrial i home molt emprenedor que ja havia creat una societat en comandita, es va casar amb Marina, filla de Julià. Junt amb aquest, el 1911 crearen la firma Farrero y Cia Sociedad en Comandita. En aquesta indústria van entrar a formar part com a socis, el propi Julià, amb els industrials Elias Abadie i Cercós, entitats que s’havien agrupat per constituir Unión Galvanizadora. Aquest darrers empresaris eren també fabricants de galledes que tenien patentats des de 1898 aparells per fer vores de recipients metàl·lics , per reblar els fons i encorbar les nanses de les galledes, així com el producte industrial galledes de ferro o acer per galvanitzar, emplomar o estanyar. Varen adquirir el vell edifici de l’Auxiliar de la Industria i el varen equipar amb maquinària procedent d’Alemanya, Anglaterra, Estats Units i de tallers nacionals com el de la marca Blanch de Badalona. El despatx estava situat al carrer de Calabria 119-125.
Molt aviat Farrero, a més de galledes començà a fabricar sota patent pròpia diferents objectes com les cafeteres anomenades russes fetes amb planxa de ferro o acer i estanyades (1916). El 1921, la fàbrica, en mans de José Farrero per la mort de Julià el 1914, es presenta com un important i modern centre de producció de galledes, banys i d’altres articles d’acer galvanitzat. Diàriament sortien entre 3.500 i 4.000 peces galvanitzades o semi esmaltades amb aerògraf, que eren exportades a diferents destins nacionals, europeus, orientals, africans i d’Ultramar.
Al llarg del anys vint es patentaren nous sistemes de fabricació de forma conjunta per José Farrero i el seu soci Salvador Corominas, com la d’uns nous procediments de galvanitzar i d’aplomar. També es fan nous utensilis destinats als animals domèstics o a la indústria rurals i galvanitzen material de molts tipus i dimensions, com el mobiliari urbà de Pere Falqués del passeig de Gràcia. El 1929, la marca es presentà en l’Exposició Internacional de Barcelona, exposant una mostra dels seus productes galvanitzats brillants al foc, a un estand del Palau de la Industria Metal·lúrgica Nacional.
Diàriament sortien entre 3.500 i 4.000 peces galvanitzades o semi esmaltades amb aerògraf, que eren exportades…
A partir de 1936, la fàbrica passa al control obrer fins el 1939 tot i mantenint el nom de Farrero, participants en part amb la Indústria de Guerra de la Generalitat. Amb la caiguda de Barcelona, l’empresa passa de nou als seus antics propietaris, i el 1940 es constitueix en societat anònima, amb un nou president del consell, José Toló Farrero, nebot del Dr. Farrero i fill de la seva germana Francisca Farrero Viu. El va substituir definitivament el 1949, quan José Farrero Viu fou assassinat al seu despatx del carrer Calàbria.
La indústria segueix la seva activitat, va rejovenir la seva plantilla, que arribà a uns 300 treballadors que cobrien dos o tres torns, segons les seccions. Continuà l’elaboració de productes galvanitzats amb la seva característica brillantor i diversificà molt els tipus d’articles per les granges, com mostren els seus catàlegs de 1952. També treballaren per altres empreses que portaven a protegir de l’oxidació els seus productes, com les caixes de telefònica, les torres metàl·liques de l’ENHER, els calderins i materials de ferro de la Casa Aparici, cargols i accessoris de les ferreteries Porxas S.A. i Dos Leones, caldereria Rocabert S.A. de L’Hospitalet i la AEG…
La fàbrica finalitzà la seva producció cap el 1965, en quedar totalment obsoleta amb una maquinaria envellida i mai renovada , uns processos de treball molt manuals i artesanals que requerien un gran nombre de treballadors i la gradual substitució dels articles de ferro pels de plàstic.
Text: Oriol Granados, Centre d’Estudis de Montjuïc