El passat dia 19 d’octubre va tenir lloc la visita guiada pel que havien estat les instal·lacions de Lámparas “Z” – Philips al passeig de la Zona Franca, instal·lacions que avui ocupen el Centre Pepita Casanellas, el CAP de la Marina, la Biblioteca Francesc Candel i el Centre de Creació El Graner, a més d’uns magatzems de roba esportiva i un bingo. Era el que es coneixia com la illa Philips.

La idea era que un grup d’ex treballadors i treballadores de la fàbrica expliquessin què es feia a cada planta, quin era el procés de producció –tant de les làmpades d’incandescència com de les de fluorescència –, les condicions laborals, així com algunes peculiaritats de com s’organitzaven els treballadors i, òbviament, també les experiències personals que es poguessin filtrar per entre les explicacions anteriors. Els encarregats de conduir aquest itinerari van ser Juan Jiménez Villalta, Mari Carmen Rodríguez, Jose Jiménez Cuenca i Juan Camacho, als quals volem agrair des d’aquí no només que s’avinguessin a fer-ho, sinó que a més els hi sortís tant bé, fent una exposició conjunta que va resultar esclaridora, amena i que va mantenir en tot moment l’interès dels assistents (veïns del barri però també d’altres punts del districte de Sants-Montjuïc).

Malgrat la forta pluja que va estar caient aquella tarda i que va fer que alguns inscrits finalment no vinguessin, el grup de persones que van acudir es van mostrar molt interessats de bon començament. La idea inicial era la d’accedir als diferents espais des del Jardí dels Drets Humans, però les circumstàncies meteorològiques ho van impedir i es va optar per fer la “visita” sense sortir de la Sala Pepita Casanellas, aprofitant que havíem portat fotografies de la construcció de les diferents naus i una mena d’expositor fet pel Juan Jiménez Villalta que permetia veure els diferents components d’una bombeta. Tot i haver hagut de canviar de plans el lloc era idoni, la Sala Pepita Casanellas, a la que anomenaven la “cantina”, que va ser el menjador de la fàbrica però també era el lloc a on es feien altres activitats, reunions, festes, etc.

A banda d’explicar els diferents passos de la fabricació tant dels diferents tipus de bombetes com dels tubs fluorescents, ens van mostrar a on tenia lloc cadascuna de les diferents fases d’elaboració sobre les imatges de les naus. Com van evolucionar aquests productes (el canvis del tipus de fluorescent que va tenir lloc als anys 90, per exemple). Però també els torns laborals que havien de fer-se per donar sortida a la gran producció que tenia la fàbrica.

Un aspecte que va aixecar força interès entre els assistents i que va provocar que fessin moltes preguntes, va ser el de les condicions laborals i sanitàries dels treballadors i treballadores de Lámparas “Z”. Per exemple, les dels treballadors/es del laboratori químic a on es preparava la pols dels fluorescents, o els dels tallers que manipulaven els injectors de mercuri, que estaven tots ells exposats a substàncies altament tòxiques. Les seves demandes van fer que s’anessin implementant per part de l’empresa mesures que els equiparaven a la factoria holandesa d’Eindhoven: revisions mèdiques trimestrals, controls i analítiques freqüents, vals per obtenir llet.

Tanmateix, la situació de les dones respecte als homes amb matèria de salaris també va ser una de les lluites que es van dur a terme als anys 70. Els quatre “guies” van entrar a treballar a Lámparas “Z” a principis d’aquesta dècada, i recordaven que en aquell moment hi havia més dones treballant-hi que no pas homes, i que el salari de les treballadores era més baix. Però, ja a l’any 1975 van aconseguir que s’equiparessin els salaris en el conveni. Davant la pregunta d’un dels assistents de per què hi havia més dones a la plantilla, que era una situació que es donava des de la mateixa fundació de l’empresa, un dels companys va respondre que per la peculiaritat de la mateixa feina, que precisava de molta cura i minuciositat. Però la companya Mari Carmen de seguida va esmenar-ho dient que el motiu era purament econòmic: a les dones se les pagava menys, aquí i a tot arreu.

Alguns dels nostres guies, que havien format part del Comitè d’Empresa de Lámparas “Z” – Philips, ens van relatar com a través de la negociació del conveni cap a l’any 1980 van aconseguir cobrar el 100% del salari, inclosos els plusos per baixa tant per accident com per malaltia comuna. També van parlar-nos del Fons d’Ajuda Social, que estava en el conveni. En el seu origen, es componia d’una quantitat que aportava l’empresa i del sou del membre que hi havia per la part Social en el Consell de Administració. Això fins a finals dels anys 70, moment en que aquesta figura va deixar d’estar present en aquest Consell. Després, el fons funcionava amb la quantitat pactada en cada conveni més una aportació per consum que hi havia a les maquines de cafè i begudes, aportació aquesta que s’havia acordat amb l’empresa subministradora. Aquest fons sempre havia estat gestionat per una comissió, composta per una representació de l’empresa i del Comitè.

Un altre aspecte que van tractar va ser el de les activitats promogudes i organitzades pels treballadors i treballadores, en una fàbrica que sempre es va caracteritzar per la implicació d’aquests en actes, trobades, etc. Prenent el relleu dels paternalistes Reis que havia implantat la direcció de l’empresa molt abans, el cos laboral de la fàbrica va posar en marxa el Club Recreativo Cultural Lámparas “Z”, que organitzaven excursions, festes com la de Nadal, sortides culturals i activitats esportives (tennis, pesca, futbol). Totes aquestes activitats eren subvencionades pel mateix Club.

Un cop va apaivagar el temps, vam poder sortir de la sala i ens vam adreçar al Graner tot creuant els Jardins dels Drets Humans, jardins que ja existien quan funcionava la fàbrica i que havien estat concebuts pel descans dels treballadors. Un cop al Graner, els companys de Lámparas “Z” – Philips van explicar què es feia en aquesta part del complex, on hi havia el forn de vidre.

Arribats a aquest punt, va prendre les regnes la Cristina Alonso, coordinadora del Centre de Creació El Graner, que fins aquell moment havia estat una assistent més. Ella ens va mostrar alguns dels espais que ara han estat reconvertits en una fàbrica de creació per dansa, o com més els agrada dir, un “centre de creació del cos i el moviment”. La Cristina va mostrar alguns dels espais de treball i també domèstics, donat que alguns dels creadors que preparant i desenvolupen els seus projectes al Graner venen de fora i l’equipament compta amb un petit hotel d’artistes. En la seva exposició, que va servir per cloure la sortida, va explicar que el Graner està integrat dins de la xarxa d’espais de creació amb que compta la ciutat de Barcelona. Finalment va establir un paral·lelisme entre la vella fàbrica Philips i l’actual del Graner, amb els seus torns de treball, la ocupació curosament distribuïda de l’espai, o els trams temporals de la producció d’uns espectacles que acabaren estrenant-se al Mercat de les Flors, dins del Festival Grec, o fins i tot a l’estranger.

La sortida va comptar amb una anècdota entranyable quan els companys i la companya de Lámparas “Z” van poder esvaïr un misteri que inquietaba a un dels assistents des de ben petit. Un veí de Badal de tota la vida recordava que sempre, a totes hores de la nit, veia una planta de la torre que dona al passeig de la Zona Franca permanentment il·luminada, i mai va saber quina era la raó. I la raó era que es tractava del departament de control de qualitat, que havia de funcionar les 24 hores pels diferents tipus de làmpades que es sotmetien al seu control i certificació. Segurament ara ja dormirà més tranquil.

 

El nostre agraïment més especial a Juan Jiménez Villalta, Mari Carmen Rodríguez, Jose Jiménez Cuenca i Juan Camacho.