La primera activitat industrial va estar relacionada amb la producció dels estampats, els Prats d’indianes, on es preparava el teixit, rentant-lo, blanquejant-lo, i eliminant impureses, greixos i traces de resina que poguessin adquirir durant el seu procés de fabricació. Això requeria un terreny espaiós i disponibilitat ben assegurada d’aigua.

Erasme de Gònima, fabricant i comerciant que posseïa una gran fàbrica d’indianes al Raval de Barcelona, a partir de 1784, va comprar a la Marina –aleshores del municipi de Sants– quatre peces de terra agrícola, plantada de vinya, amb tarongers, noguers i planters d’arbres. Els documents notarials de les compres ens diuen que els propietaris eren Salvador Coch, un teixidor de vels de Barcelona, Ignasi Bruguera, Antoni Borràs i Felip Vinyals.

Una vegada agrupats els terrenys, va fer construir una casa i envoltà el perímetre amb una tanca. De seguida preparà la instal·lació. Encomanà al manobre Llorenç Manadé de fer-hi unes tines, així com sèquies i rebaixadors; també, a un fuster anomenat Josep Picanyol, que treballà per a ell en altres ocasions, construir-hi una bassa i unes símies. I, per tal de proveir-se d’aigua, a més de les sínies esmentades va crear una important obra hidràulica. Comprà un petit terreny al pagès de la parròquia de Sta. Maria de Sants Francesc Blanch, lloc que termenejava amb el camí de la capella de la Mare de Déu de Port, on construí “una casita reposador ó pocillo vulgo xup” per recollir les aigües en aquest lloc, “construida junto con la mina que hay al pie de la casa llamada de Safon de la Montaña de Montjuic”. Així mateix, feu una important obra hidràulica, una xaraxa constituïda per mines ofertes en diferents punts,  inclús per sota d’una casa del pagès de Sants, Bartolomé Ventura; per canalitzacions, sèquies i cursos naturals, com el  camí de les Tries, que li permetien aprofitar totes “las aguas perdidas, que nacen fluyen y discurren desde el parage nombrado de punta Safont” i les escorrenties de tot l’entorn. També, va fer construir una sèquia de desguàs cap a mar.

Quan finalitzà l’activitat industrial com a prat d’indianes, el lloc, segurament convertit en hort, conservà la seva tanca i les construccios del seu interior tal com es pot veure identificat amb el número 236 al plànol superior de 1853, de la mateixa manera que succeí amb el prat veí que fou de Joan Gatell i desprès d’en Joan Costa i Merla, amb el número 235, on el 1852 instal·laren els germans Monteys la seva fàbrica. Toti això, aquest indret es va continuar identificant amb el nom de la factoria, conegut com a Ca l’Erasme o, també, prat o prado de l’Erasme.

Text: Oriol Granados, Centre d’Estudis de Montjuïc